El blog d'en Papikol

Uns fets poc casuals (II)

Fa uns dies que vaig fer una entrada al blog parlant -amb ironia- d’uns fets casuals.

Ara ja podem confirmar que les sospites eren certes, aquells fets “casuals” pretenien orientar el resultat de la consulta interna que va fer l’Assemblea sobre la Llista Cívica. Recordem que el resultat final va ser 3.660 vots a favor d’impulsar-la i 3.758 en contra. El NO va guanyar per 98 vots.

Dos dies abans del tancament de la consulta, un grup de crítics amb el SN van anunciar als mitjans de comunicació que impugnarien el resultat perquè incomplia una pila de coses dels reglaments de l’ANC (segurament es pensaven que guanyaria el SÍ). Com que va guanyar el NO aquesta impugnació no l’han feta, això és fer trampes (o ensenyar el llautó).

Com ja es preveia, els partidaris del NO han activat tots els mecanismes per presentar-se als càrrecs del Secretariat Nacional, han tret el santcristu gros (Lluís Llach) i altres persones que havien dimitit d’anteriors secretariats (Pesarrodona, Manzanero, Pinyol, ….). Els coordinadors de les dues AT que es van pronunciar en contra de la llista cívica (Lleida i Girona, Alsina i Vila respectivament). També es presenta en Joan Matamala, que en el debat que hi va haver a Girona sobre la llista cívica va demostrar tenir molt mala educació, increpant al ponent del SÍ amb males formes. En fi.

El temps ens dirà si aquest gir que sembla que li volen donar a l’Assemblea acabarà sent positiu pel moviment independentista o per contra la convertirà en una comparsa …

Uns fets “casuals” (I)

Des de l’1 fins el 14 de març hi ha oberta la consulta als socis de l’Assemblea sobre si estem d’acord o no en impulsar una Llista Cívica.

Des de que ha començat la consulta han passat una sèrie de “fets casuals” que fa la impressió que estan destinats a interferir en la consulta, a intentar desactivar la voluntat dels socis de fer una llista cívica. Vegem-los:

El dia 2 de març Puigdemont fa unes declaracions apujant el to del seu discurs, reivindica la unilateralitat i la confrontació amb l’estat. És contradictori ja que és el mateix Puigdemont que negocia amb Sánchez i fa política autonomista en nom de Junts. Enllaç amb la notícia
El dia 4 de març Clara Ponsatí anuncia que el dia de Sant Jordi presentarà, juntament amb Jordi Graupera, una nova proposta política, un nou partit, Enllaç amb la notícia. Ho anuncia ara, en mig de la consulta de l’ANC, tot i que falta més d’un mes per Sant Jordi… També en l’entrevista que li fan a Vilaweb el dia 8 de març es posiciona clarament en contra de la Llista Cívica de l’Assemblea, amb expressions inclús despectives com per exemple: “A mi, en privat, m’han temptejat insistentment com a potencial candidata d’aquest invent”. Enllaç amb l’entrevista.
El dia 6 de març en Lluís Llach, -destacada personalitat a favor de votar NO a la consulta de l’ANC i alineat amb els crítics del Secretariat Nacional- fa unes declaracions a El Punt Avui, que recull Vilaweb, en les que deixa clar que l’Assemblea s’està equivocant amb això de la Llista Cívica i ho qualifica d’un gran error. A més diu que medita presentar-se al Secretariat Nacional de l’ANC per redreçar el rumb, ho diu ara durant la consulta quant encara falten més de dos mesos per fer les eleccions… Enllaç amb la notícia. En l’entrevista feta el dia 7 de febrer a Vilaweb, Llach es mostra clarament contrari a la Llista Cívica de l’ANC però veu bé una quarta llista. Enllaç amb l’entrevista. Es deu referir a la que pensen fer en Pere Pugès i els seus amics, entre els quals hi ha en Llach, que ja han anunciat que estan preparant una llista que en diuen de país -juntament amb tots el partits independentistes i amb Puigdemont al capdavant (?)- i han avançat que faran la presentació pública a mitjans de maig. Ho han dit ara que hi ha la consulta de l’ANC, tot i que falten més de dos mesos…
El dia 11 de març l’Audiència de Barcelona confirma el tancament de la web Consum Estratègic de l’ANC. Com sabem, l’aparell judicial espanyol sempre busca les dates més adients per treure les seves sentències, en aquest cas no els deu agradar que l’Assemblea vulgui impulsar una opció política que pretengui materialitzar la independència i miren de perjudicar l’entitat tant com poden. Enllaç amb la notícia.
El dia 12 de març membres de l’ANC partidaris del NO a la Llista Cívica, crítics amb el Secretariat Nacional, demanen impugnar la consulta, denuncien irregularitats. Enllaç amb la notícia Enlloc de limitar-se a fer campanya pel NO de manera democràtica, van embrutant la imatge de l’Assemblea, sense contemplacions…

En política quasi mai existeixen les casualitats, les coses que passen solen tenir intencionalitat, no passen perquè sí. En aquesta seqüència de fets podem veure que des de diverses bandes es pretén que no guanyi el SÍ a la consulta de l’Assemblea i per tant que la Llista Cívica no tiri endavant. Volen que l’Assemblea es dediqui a organitzar mobilitzacions, a convocar a la Diada i poca cosa més i la política de veritat que la segueixin fent els partits i d’aquesta manera continuï la “pau autonòmica”.

A més, Puigdemont, Ponsatí i Llach són polítics que ja estaven en primera línia l’any 2017 i tots tres en llocs de responsabilitat -president, consellera i membre de l’anomenat “estat major”, respectivament- així que seria molt millor pel conjunt del moviment independentista que fessin un pas al costat; necessitem nous lideratges i noves formes de fer política.

Escorinyol

Ho vaig somiar una nit: durant el somni hi havia algú que pronunciava aquesta paraula “escorinyol”. Quan em vaig despertar aquell matí, la paraula seguia ressonant al meu cap… De seguida que vaig poder la vaig consultar al diccionari i la sorpresa va ser que no existia. Pel buscador d’internet tampoc vaig tenir sort, aquesta paraula no existeix.

D’entrada em vaig quedar fotut perquè m’hagués agradat que tingués algun significat… Llavors vaig estar pensant que era una llàstima que si m’havia inventat una paraula nova no tingués cap significat. No passa cada dia que t’inventes una paraula (de fet no m’havia passat mai abans…)

Vaig estar donant-hi unes quantes voltes -de fet no seria una exageració dir que durant uns quants dies el tema em va quasi obsessionar-, finalment vaig decidir inventar-me també el significat -ja no venia d’aquí després d’inventar-me la paraula…-

Vaig arribar a la conclusió que la paraula seria una composició de les paraules “escorar” i “espanyol” i que tindria un cert aire irònic. Vegem-ho:

Escorar: Anar una embarcació més inclinada d’un costat que de l’altre per tenir el pes mal repartit

Espanyol: Relatiu o pertanyent a Espanya o al Poble espanyol.

Per tant, fent una translació a la política i fent gala del meu costat més friqui vaig decidir que aquesta paraula inventada per mi significava el següent:

Escorinyol-a: Persona que exerceix la política institucional, que diu que és independentista -que assegura que és més independentista que ningú- però que en realitat, es decanta, s’inclina, en les seves decisions i accions, a favor d’Espanya. És una persona que té el pes del pensament independentista mal repartit…

Per acabar i en la meva defensa només diré que com que la paraula me l’he inventada jo li puc donar el significat que em sembli més oportú.

Homenatge a Carme Junyent

El 3 de setembre passat va morir la lingüista Carme Junyent, per això li vull dedicar unes paraules (extretes del diari digital Vilaweb):

Hi ha persones necessàries, hi ha persones imprescindibles, hi ha persones insubornables, i la Carme Junyent era d’aquests estranys éssers que ho són tot.

Gran africanista i estudiosa de les llengües en extinció. L’any 1992 va crear el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) amb l’objectiu de difondre el valor de la diversitat lingüística del món.

Feminista fins al moll de l’os. Carme Junyent considerava que ser un mateix era essencial, encara que això anés contra el corrent majoritari. Per això, va pronunciar-se contra el desdoblament lingüístic, en un moment en què gairebé s’ha convertit en dogma. Com a lingüista, defensava que és el canvi social allò que fa evolucionar la llengua i no a la inversa. Deia: “El que cal canviar és la societat, la llengua ja té els seus propis mecanismes per fer-ho.”

Professora de lingüística a la Universitat de Barcelona, es va especialitzar en antropologia i substitució lingüística, i també en llengües de la immigració. Aquests camps de recerca científica l’han portada a poder alertar, amb gran coneixement, sobre els perills de desaparició de la llengua catalana si no hi havia un canvi de comportament dels parlants.

Carme Junyent era una persona incòmoda perquè era lliure, que ens va ensenyar que havíem de salvar el català, que no ens havíem de rendir i que havíem d’aprofitar totes les escletxes per fer-ho.

Ha publicat molts llibres, entre els quals vull destacar el que va publicar el 2020, El futur del català depèn de tu, del qual citaré alguns paràgrafs:

Per començar, la impactant dedicatòria del llibre que diu així: “Als meus nets, que no sé si existiran ni si parlaran català, però la iaia els estima”.

“Sabem prou bé que una llengua no mor si els seus parlants no deixen de parlar-la. Per això, de fet, hi ha hagut casos en què s’ha exterminat directament els parlants. Què passa pel cap d’una persona que decideix no transmetre la seva llengua als fills?”

“Dèiem que una llengua pot trobar-se en la fase primària del procés d’extinció durant segles, mostrar-ne símptomes, fins que arriba el punt de deixar de transmetre’s. I també dèiem que en tots aquets casos coincideix que la comunitat ha entrat en un procés de bilingüització, és a dir: en la comunitat on es parla hi entra una nova llengua que la va substituint. Perquè en una comunitat on es parlen dues llengües, generalment -jo no conec cap cas que no sigui així-, hi ha una llengua que s’acaba imposant a l’altra.”

“El bilingüisme, com a objectiu, no crec que sigui assolible. Però la qüestió és que els bilingües som els qui tenim el català com a primera llengua. Entre els qui tenen el castellà, hi ha de tot. I els qui defensen el bilingüisme, normalment, ho fan per imposar la seva llengua.”

Crec que el millor homenatge que li podem fer és tenir sempre presents les seves paraules quan deia “les llengües moren perquè els seus parlants deixen d’usar-les” i actuar en conseqüència.

Gràcies, Carme, per tot el que ens has aportat. Descansa en pau.

La persecució política de la llengua catalana

He estat llegint aquest interessant llibre escrit per Francesc Ferrer i Gironès. Fa un repàs de totes les mesures coercitives que ha aplicat Espanya contra la llengua catalana, des de Guerra de Successió (1714) fins a 1985, que és quan es va publicar aquesta obra.

Com que m’ha semblat molt interessant, a fi i efecte que em quedi constància d’allò més important -no vull que se m’escapi res-, n’he publicat un resum de cada capítol. Aquests són els enllaços:

Capítol I: Inicis de la persecució legal (1659-1760)

Capítol II: L’Estat il·lustrat (1760-1808)

Capítol III: De l’Antic Règim a la revolució burgesa (1808-1874)

Capítol IV: La restauració monàrquica (1875-1900)

Capítol V: La lluita nacional (1901-1923)

Capítol VI: La II República (1931-1939)

Capítol VII: Dictadura del general Franco (1938-1945)

Capítol VIII: De la transició al règim constitucional

L’autor del llibre, Francesc Ferrer i Gironès, també treu les seves CONCLUSIONS que resumeixo a continuació:

–Dues nacions enfrontades: “El procés d’eliminació de la llengua catalana no és una fita en sí mateix, ans és la primera fase per a anihilar la nació catalana, per a uniformar-ho tot sota el motlle nacional castellà o espanyolista.”

– Els arguments evolucionen segons els temps: “La lluita contra l’ús de la llengua catalana a través dels anys s’ha fet amb arguments diversos. Les motivacions per les quals es perpetrava la persecució lingüística eren diferents segons les èpoques, però els objectius eren sempre els mateixos.”

–Llengua “versus” dialecte: A l’inici, en el propi Decret de Nova Planta es parla de llengua per referir-se al català. Ja en el segle XIX les classes dominants espanyoles introdueixen el concepte de dialecte per menysprear la llengua. No és fins el segle XX i fins a la II República que desapareix el concepte dialecte per referir-se al català. Amb la dictadura de Franco hi tornen…

–L’origen geogràfic dels opressors: L’autor ens facilita una dada, el 91% de les mesures legals (lleis, decrets, normes, etc.) estan promogudes per persones que no són dels Països Catalans (Castella amb Múrcia i Astúries 34%, Andalusia, Extremadura i Canàries 27%, Galícia 14%, Aragó 10%, País Basc i Navarra 6%)

–De perseguits a perseguidors: A través dels anys els polítics espanyols ignoren la persecució que ha sofert el català i fins i tot afirmen que la llengua castellana s’ha introduït gradualment a Catalunya sense violències, ni persecucions, ni mesures coercitives de cap mena, això diuen que ha estat per l’efecte del prestigi del castellà (així s’expressaven intel·lectuals castellans com Menéndez Pidal, Lázaro Carreter, Unamuno, etc.). Però a partir del segle XX és quan donen una volta més al cargol i diuen que és el castellà que és perseguit a Catalunya, aquesta cantarella la van repetint i repetint i arriba fins el 1981 quan es publica el “Manifiesto” de 2300 intel·lectuals castellans, en el que diuen literalment: “No es menos criticable el acoso propagandístico creado en torno a la necesidad de hablar catalán si se quiere ser catalán, o simplement vivir en Cataluña”.

–La persecució només actua quan el català té vitalitat: “Una característica ben evident que s’observa en analitzar la persecució de la llengua catalana és que l’eliminació del seu ús només s’intenta en aquells àmbits o terrenys on el català està molt en voga o en aquells sectors novells en què el seu ús li dóna prestigi.” Acaba el llibre dient: “Els ciutadans catalans tenen com a tasca primordial fer ús de llur llengua, fins a fer-la necessària, precisament en tots aquells llocs on el català pot obtenir més esclat prestigiós per tal de contrarestar l’estratègia dels seus perseguidors.”

A les conclusions de l’autor hi afegeixo alguns comentaris per part meva:

El llibre va ser publicar el 1985 per tant hi ha tot una sèrie de temes que l’autor no va poder recollir i que tenen una incidència crec que directa sobre la situació de la llengua catalana, només els enumero perquè ni tinc la capacitat ni és el lloc per fer-ne un estudi però crec que val la pena almenys esmentar-los:

Internet i xarxes socials
Canals de televisió i plataformes digitals
Arribada de immigració no espanyola (a partir dels anys 90 del segle XX) sense eines per fer una acollida adequada
Immersió lingüística a les escoles: durant molts anys les autoritats catalanes ens deien que funcionava molt bé i no era veritat
Debilitat en les accions de defensa de la llengua a càrrec de la Generalitat
El procés ha portat a alguns partits independentistes a rebaixar plantejaments sobre la política lingüística (per exemple acceptant de manera acrítica la cooficialitat en la futura Catalunya independent)
Hauríem de reforçar el coneixement de la nostra història, els catalans cada vegada que aixequem una mica el cap sembla que reinventem les estratègies i amb això perdem molt de temps i oportunitats. El poble que no coneix la seva història està abocat a repetir-la
L’actitud de molts catalans de canviar al castellà de manera que el català cada vegada s’està tornant més prescindible en molts àmbits.

I, finalment, en el fitxer que adjunto hi tenim la CRONOLOGIA DOCUMENTAL en la que es poden trobar, de manera molt esquemàtica, les accions perseguidores de la llengua al llarg del període estudiat:

cronologia-documental Baixa

La persecució política de la llengua catalana – Capítol VIII: De la transició al règim constitucional

En aquest capítol l’autor fa una distinció entre 3 períodes que tenen diferents característiques pel que fa a la repressió de la llengua catalana: La transició (1975-1977), Etapa de la UCD (1977-1982) i L’etapa socialista.

En la primera etapa, la pressió social augmenta a favor del català, el Col·legi d’Advocats de Barcelona va formular un dictamen el maig de 1975 en el que deia” El dret a l’ús del català és un dret fonamental individual i col·lectiu que, com a tal, no pot ser objecte d’una prohibició excloent o discriminatòria dins un autèntic Estat de Dret.” Finalment el govern espanyol aprova un decret -que no s’aparta gaire del que va ser aprovat l’any 1930- en el que disposa que l’ús del català és lliure en els actes culturals i en els mitjans de comunicació, però que només es podrà emprar oralment a les corporacions locals i que caldrà traduir el text quan s’hagi de transcriure. El decret també prohibia utilitzar el català en qualsevol document oficial adreçat als organismes de l’Estat.

Ja l’any 1978, quan en el Congrés de Diputats es discutia com havia de ser la Constitució, és molt interessant veure, com ens mostra el llibre, quines esmenes es van presentar a l’article 3 -el referit a la llengua- i podem comprovar que se’n van presentar de més restrictives que no van ser acceptades però que a la pràctica són les idees que anys després -i recentment- són aplicades pels tribunals espanyols quan han de dilucidar alguna cosa. És a dir que actuen com si les esmenes haguessin estat acceptades. Posarem l’exemple de una esmena que va defensar en Manuel Fraga relativa a la cooficialitat de les llengües, deia: “Quiero consumir un turno a favor de la enmienda, con la observación de que yo interpreto que en el fondo eso es lo que queria decir la Ponencia, porque al informar de que las demás lenguas serán de acuerdo con, quiere decir que sus Estatutos podrán disponer o no un grado también mayor o menor de cooficialidad.” Introdueix doncs una idea, -que no està recollida a la Constitució ni a l’Estatut- que és que la cooficialitat pot tenir diferents graus d’oficialitat, en definitiva que el castellà és més oficial que no pas el català.

Al maig de 1979, quan s’està ja parlant del tracte que tindran les llengües a la Constitució i a l’Estatut, el govern espanyol fa un decret dirigit a les corporacions públiques que conté les mateixes prohibicions cap al català que tenia el decret d’octubre de 1975 (que, recordem-ho, era molt similar al de 1930). En conclusió, el canvi en les lleis no significa, pels polítics espanyols, cap canvi en la seva mentalitat ni en la seva manera de comportar-se.

Quan es discutia l’Avantprojecte d’Estatut d’Autonomia, el Col·legi de Notaris de Barcelona van fer un escrit en contra del que preveia l’esborrany que els notaris i registradors que haguessin de treballar a Catalunya tindrien preferència els que coneguessin la llengua catalana i estiguessin especialitzats en Dret civil català. Van guanyar, aquest punt va caure de l’Estatut.

El cop d’estat de Tejero del 23-F va guanyar, encara que la versió oficial de la història diu que no. Entre altres exemples: el 13 de març de 1981 (el cop d’estat havia sigut el 23 de febrer) el ministre Rodolfo Martin Villa promou un projecte de llei d’harmonització per regular els termes “nació” i “nacional”, els quals només es podien referir a la totalitat de l’Estat i pretenien que la llengua castellana predominés per damunt de les altres llengües.

Ja al 1981 -amb la Constitució i l’Estatut aprovats- el Colegio de Ingenieros Industriales de Madrid va protagonitzar una lluita contra els ajuntaments catalans que exigien el coneixement de la llengua catalana en les convocatòries de concursos-oposició per a funcionaris municipals. En les diverses demandes el tribunal de l’Audiència de Barcelona va anar a favor dels demandants, és a dir aplicant aquella filosofia que Fraga defensava per incorporar a la Constitució, que no va guanyar llavors però que després van anar aplicant els tribunals fent cas omís del que s’havia votat.

L’agost de 1982 el govern d’UCD treu una norma per l’etiquetatge dels productes que obliga a que s’expressin necessàriament en castellà. Aquesta norma és semblant a la norma franquista de 1967 i per tant fan cas omís del que diuen la Constitució i l’Estatut. A més la Generalitat té competències exclusives sobre comerç interior i no fa una política clara en defensa del català.

Per no estendre’m més, durant l’etapa de govern socialista comencen els atacs directes a la unitat de la llengua (català i valencià diuen que són llengües diferents). També en aquesta etapa, malgrat les lleis fonamentals que representa que defensen la llengua catalana, segueixen els atacs contra les persones que en fan ús i no canvien al castellà, especialment en administracions públiques espanyoles, jutjats, policia, etc.

Resum del capítol VIII del llibre “La persecució política de la llengua catalana” de Francesc Ferrer i Gironès.

ESTATUT 20080313 – PORTADA DIARI AVUI 26/10/1979

La persecució política de la llengua catalana – Capítol VII: Dictadura del general Franco (1939-1975)

En aquest capítol l’autor fa una distinció entre 3 períodes que tenen diferents intensitats pel que fa a la repressió de la llengua catalana: Holocaust del català (1938-1945), De la derrota del nazisme a la institucionalització del franquisme (1945-1968) i Desenrotllament econòmic i crisi d’hegemonia (1968-1975)

Reprodueixo el que ens diu l’autor com a introducció a aquest capítol perquè em sembla molt significatiu: “Abans d’acabar-se la guerra civil (1936-39), des dels rengles franquistes ja s’havien pres mesures legals contra la llengua catalana. Els fets eren ben coherents amb els mòbils que varen fer esclatar la guerra: el feixisme i el nacionalisme espanyolista eren els motors ideològics de l’acció bèl·lica. El desig de posar fi a l’autonomia de Catalunya i la dèria d’eliminar la llengua catalana varen ser uns factors molt importants per a la cohesió de totes les forces polítiques que varen donar suport a l’aixecament militar.

Malgrat l’existència de moltes normes jurídiques de rang diferent que regulen la utilització de la llengua catalana, hem de recordar que la simple repassada d’aquestes disposicions no és encara un reflex prou ampli de l’autèntica persecució que existí. Les autoritats del nou Estat obtenien els seus objectius polítics d’abolir i eliminar la llengua catalana no solament amb mesures recolzades en el Dret, sinó especialment per pressions, actes de força i persecució encoberta en tots els àmbits i racons de la vida catalana, per mitjà dels quals volien esborrar l’ús de la nostra llengua a tot arreu: només se’n salvaren el pensament i la intimitat de les llars perquè no podien assolir-ho.”

Del primer període destaquen les següents mesures contra la llengua:

DEROGACIÓ DE L’ESTATUT D’AUTONOMIA
FORAGITAMENT DELS NOMS CATALANS DEL REGISTRE CIVIL
TAMBÉ CONTRA EL NOM DE LES PERSONES JURÍDIQUES
L’OCUPACIÓ MILITAR DE CATALUNYA
L’ESGLÉSIA S’AJUP A L’OCUPANT
LLUITA CONTRA ELS RÈTOLS, ELS ANUNCIS I TAMBÉ ELS PAPERS
L’ESCOLA, FOCUS CASTELLANITZADOR
LA PERSECUCIÓ DELS FUNCIONARIS
LES MARQUES COMERCIALS (Al juny de 1963 els funcionaris del Registre de la Propietat Industrial van denegar la inscripció de la llibreria Les Voltes de Girona com a rètol d’establiment perquè “no podran ser admitidas las denominaciones en idioma extranjero”)
NO VOLEN EL CATALÀ AL CINEMA
EL CATALÀ FORA DE LA CORRESPONDÈNCIA TELEGRÀFICA INTERNACIONAL
REPRESSIÓ CONTRA ELS PARLANTS DE CATALÀ EN ELS CAMPS DE TREBALL
LES ESCRIPTURES TORNEN A SER EN CASTELLÀ
ELS VAIXELLS NO ES PODEN BATEJAR EN CATALÀ
ENCARA L’ESCOLA ESPANYOLISTA
EL CATALÀ, NI A LES PRESONS NI AL REGISTRE

Resum del capítol VII del llibre “La persecució política de la llengua catalana” de Francesc Ferrer i Gironès.

La persecució política de la llengua catalana – Capítol VI: La II República (1931-1939)

Amb l’arribada de la república hi ha inicialment un canvi: només 15 dies després d’haver-se proclamat, el govern espanyol (provisional) fa un decret pel qual es deroguen totes aquelles normes que prohibien l’ús del català a les escoles. Però, tot i aquest gest, la llengua catalana no és declarada oficial i no queda normalitzada en tots els àmbits de l’administració. Caldrà esperar més endavant quan s’entri en la fase constituent i com ja veurem, s’aprova amb força limitacions i suant tinta…

ESTATUT DE NÚRIA: Els redactors del projecte d’estatut, pel que fa a la llengua, van ser moderats per no despertar antagonismes. En relació a l’ensenyament diu: “A totes les escoles primàries de Catalunya serà obligatori l’ensenyament de l’idioma castellà. La Generalitat de Catalunya mantindrà escoles primàries de llengua castellana en tots els nuclis de població, on, segons el darrer trienni, hi hagi un mínim de quaranta infants de llengua castellana. En aquestes escoles s’ensenyarà la llengua catalana”

LA CONSTITUCIÓ REPUBLICANA DEFENSA EL CASTELLÀ: El 9 de desembre de 1931 s’aprova la Constitució de la República. Pel que fa a la llengua diu: “El castellano es el idioma oficial de la República. Todo español tiene obligación de saberlo y derecho a usarlo, sin perjuicio de los derechos que las leyes del Estado reconozcan a las lenguas de las provincias y regiones. Salvo lo que se disponga en leyes especiales, a nadie se podrà exigir el conocimiento, ni el uso de ninguna lengua regional”.

I pel que fa a l’ensenyament diu: “Las regiones autónomas podran organizar la enseñanza en sus lenguas respectivas de acuerdo con las facultades que se conceden en sus Estatutos. Es obligatorio el estudio de la lengua castellana, y ésta se usará también como instrumento de enseñanza en todos los centros de instrucción primaria y secundaria de las regiones autónomas. El Estado podrá mantener o crear en ellas instituciones docentes de todos los grados en el idioma oficial de la República.”

Així doncs, ja es veu que pel que fa a la llengua la Constitució de la República només es preocupa de la defensa del castellà amb un estil i amb uns criteris semblants als que s’utilitzaven en l’època política anterior.

DEBAT A LES CORTS SOBRE L’ESTATUT DE NÚRIA: Hi ha un debat molt encès quan es discuteix l’article 2 de l’Estatut que fa referència a l’oficialitat de la llengua catalana. Un dels principals contraris va ser Miguel de Unamuno que encapçalava un grup d’intel·lectuals (entre els quals Ortega y Gasset) i polítics de dreta, que argumentaven -entre moltes altres raons- que les llengües castellana i catalana no podien estar al mateix nivell. Finalment es va aprovar la cooficialitat del català.

D’aquests debats, que estan explicats molt detalladament al llibre, en voldria destacar dues idees precisament defensades per Unamuno que m’han semblat -com ha passat en altres ocasions- molt actuals: la primera que el castellà no ha estat mai imposat a Catalunya, que els catalans el parlem per pròpia voluntat “porqué lo han aceptado voluntariamente y cordialmente, de buena voluntad”.

La segona, sobre el bilingüisme, textualment Unamuno va dir: “Respecto a la suerte que hayan de correr la lengua castellana y la lengua catalana en Catalunya, yo tengo mis ideas que no son del caso, porqué estas no son cosas de legisladores, sino cosas de biologia lingüística. Creo saber algo de esto, y sé que pueblo, lo que se llama pueblo, el campesino, no hay ninguno verdaderament bilíngüe, y cuando a un pueblo se le hace bilíngüe acaba, primero, por mezclar las dos lenguas; después, por combinarlas hasta fundirlas en una.”

TAMBÉ VOLEN ESPANYOLITZAR L’ENSENYAMENT: Ja s’havia aprovat l’oficialitat del català però contràriament al que seri lògic això no va ser suficient per aclarir el tema de l’ensenyament. Els debats van tornar a ser encesos ja que molts diputats espanyols volien que quedés ben lligada l’obligatorietat del castellà a l’ensenyament i hi van haver de donar moltes voltes al tema. Al final el redactat que va acabar aprovat deia textualment: “El Estado conserva en Cataluña todos sus organismos docentes, de arriba a abajo, entre elos la Universidad; la Generalidad, en uso también de las facultades que le concede la Constitución, puede crear todos los Centros docentes que le plazca, desde una Universidad hasta una escuela, con todos los grados intermedios.” Una (mala) solució que mantenia el predomini de l’Estat en matèria d’ensenyament.

Els pocs avenços que es van aconseguir durant la República van ser forçats ja que els catalans es van implicar molt en el funcionament de la república i els governants espanyols van fer alguna concessió.

Resum del capítol VI del llibre “La persecució política de la llengua catalana” de Francesc Ferrer i Gironès.

La persecució política de la llengua catalana – Capítol V: La lluita nacional (1901-1931)

En aquest període el catalanisme comença a agafar embranzida, victòria de la Lliga Regionalista, constitució de la Mancomunitat, etc. És en aquest escenari que cal emmarcar els atacs a la llengua que ara veurem…

CATECISME EN CASTELLÀ (1902): Reial Decret pel qual s’obligava a tots els mestres, amb penes greus, a ensenyar la doctrina cristiana en castellà. Literalment el decret diu, entre altres coses, que “Los Maestros y Maestras de instrucción primaria que enseñasen a sus discipulos la doctrina cristina u otra cualquiera materia en un idioma o dialecto que no sea la lengua castellana, seran castigados por primera vez con amonestación por parte del Inspector provincial de primera enseñanza, quien daá cuenta del hecho al Ministerio del ramo; y si reincidiesen, después de haber sufrido una amonestación, seran separados del Magisterio oficial, perdiendo cuantos derechos les reconoce la ley.”

INTERPEL·LACIÓ PARLAMENTÀRIA CONTRA ROMANONES (1902): El diputat català Joan Ferrer Vidal interpel·là el comte de Romanones sobre el Reial Decret que regula l’ensenyament de la doctrina cristiana en castellà. El diputat considera que el Reial Decret no pot ser aplicat a Catalunya perquè hi ha dos milions d’habitants (la població era de 1.966.382 habitants) que no entenen el castellà o l’entenen malament. Va haver-hi diverses intervencions al Congrés i al Senat, estan molt ben explicades al llibre, que totes elles traspuaven de forma més clara o més subtil la intenció decidida dels espanyols a introduir com fos el castellà a les escoles. En un moment del debat Romanones diu:” Para ser maestro no se necesita ser, ni hablar catalán, sinó hablar y poseer el castellano”

Poc després d’acabar aquests debats cau el govern de Romanones i el nou govern presidit per Silvela, potser pel malestar que va comportar i potser perquè va entendre que era veritat que la població de Catalunya no sabia el castellà, va treure una Reial Ordre que matisa el Reial Decret perquè en un dels articles diu: “Cuando un Maestro se dirija a niños que todavía ignoren el castellano, no incurrirá en responsabilidad, si se sirve como de instrumento o vehículo para su enseñanza, de un idioma que no sea el oficial”

EL CATALÀ AL TELÈFON I ALS TELEGRAMES (1904): Després de més de 8 anys de queixes i protestes el govern espanyol publica un Reial Decret en el que accepta que es pugui parlar en català per telèfon i enviar telegrames en català però posant com a condició que “siempre que en alguna de las estaciones comunicantes haya personal capaz de comprender el lenguaje empleado”. I hi ha més condicions “En la correspondencia que no tenga carácter de privada y en la comunicación oficial o sobre asuntos de índole administrativa, gubernativa o judicial, sólo podrá emplearse la Lengua castellana”

EL PRESIDENT DEL GOVERN ESPANYOL NO ENTÉN EL CATALÀ (1906): El president del CADCI va dirigir una carta de protesta pel trasllat dels presidis al castell de Figueres. La carta era en català. Al mes següent el president del govern espanyol li va contestar manifestant que no entenia el català i que li enviessin la traducció de l’escrit. El CADCI va contestar tot deplorant que ni un president del Consell de Ministres espanyol ni els seus subordinats no entenguessin l’idioma català, i considerant-los, d’entrada “políticament ignorants”. Més d’un segle després encara passen aquestes coses…

EL CATALÀ NO POT ENTRAR AL REGISTRE DE LA PROPIETAT (1915): Es publica el Reglament de la Llei Hipotecària en el qual, entre altres coses, diu: “Los documentos no redactados en idioma español podran ser traducidos por los efectos del Registro, por la Oficina de Interpretación de Lenguas o por funcionarios competentemente autorizados en virtud de leyes convenios internacionales, y, en su caso, por un notario civil, quien corresponderá de la fidelidad de la traducción.” Això evidentment dificulta la inscripció al registre de la propietat, a més cal tenir en compte que el català ja estava ja prohibit a les escriptures…

NOU DEBAT AL SENAT SOBRE EL CATALÀ (1915): Aquesta vegada la pregunta la fa un senador per Valladolid que pregunta al govern espanyol sobre “la práctica abusiva de la Diputación de Barcelona de redactar en catalán los expedientes administrativos de carácter oficial”. La seva tesi -que sembla encara actual- és que els que no usen el castellà és per ofendre. Deia “A mi esto me parece mal siempre, porque los que sben el castellano y redactan en catalán, no lo hacen por ignorar el castellano, y yo entiendo que eso es un hecho ofensivo para la Nación”. Aquest debat parlamentari va aixecar molta polseguera, va tenir molta ressonància i va provocar reaccions a tot Catalunya. S’hi varen constituir comissions diverses que organitzaren manifestacions i actes cívics.

L’ACADEMIA DE LA LENGUA TAMBÉ HI FICA CULLERADA (1916): La lluita contra la lliure expansió de la llengua catalana no era pas exclusivament tasca dels polítics o del govern, no. Era una obsessió que comprenia grans sectors de la societat castellana. La Real Academia Española de la Lengua dirigeix una carta al govern espanyol en la que, després de referir-se a les lleis que ho avalen, demana “que sin contemplación ni disculpa de ningún género, que no puede haberlas, vigilen y hagan que se cumplan los referidos preceptos legales, único medio de fomentar y unificar el provechoso cultivo de nuestro idioma castellano.”

UN ALTRE DEBAT AL SENAT SOBRE LA LLENGUA CATALANA (1916): Un senador vitalici del Partit Liberal va dir, dirigint-se a un senador català: “Os ruego que me indiqueis , amigos queridos, el fundamento de la persecución a la Lengua Castellana”. Ara ja tergiversen la situació, es veu que és el castellà el que està perseguit a Catalunya, això també em sona molt actual del segle XXI…

DEBAT AL CONGRÉS DE DIPUTATS (1916): Un grup de diputats catalans, encapçalats per Francesc Cambó demanen el reconeixement de l’oficialitat de l’idioma català. Això aixeca un debat molt encès per part dels diputats espanyols que hi estan obertament en contra, visceralment en contra. Hi ha moltes intervencions que estan explicades al llibre però per resumir una mica la idea final recollim les paraules de Romanones: “Pero se pide algo más que el empleo del idioma catalán en la vida ordinaria, en la vida íntima; se pide que el Gobierno, que el Estado le dé un carácter de oficialidad en todas las manifestaciones administrativas, y esto ya es plantear un problema delicadísimo, m´s delicado aún cuando se refiere a la enseñanza, que para mí es el aspecto más delicado que encierra el empleo del idioma”.

EL REGLAMENT DEL NOTARIAT (1917): Es promulga un nou Reglament del Notariat en el que es reitera la prohibició de fer les escriptures públiques en català.

Arran del cop d’Estat de Primo de Rivera, el 13 de setembre de 1923, comença una etapa molt intensa d’atacs contra Catalunya i en particular contra la llengua catalana. En faré només una enumeració, per no extendre’m:

El català ni optatiu a l’ensenyament (1923)
Els prospectes de farmàcia en castellà (1924)
Els estudis dels oficis en castellà (1924)
A les escoles un llibre en català pot suspendre el mestre (1925)
Qui ensenyi català serà traslladat a un poble castellà (1925)
La resistència passiva (a la llengua espanyola) ara serà delicte (1926)
La nomenclatura vaticana -pressionada pel govern espanyol- també ens vol escometre (1928)

El 28 de gener de 1930 el rei Alfons XIII acomiada Primo de Rivera i col·loca en general Berenguer, tot i així la persecució de la llengua catalana continua.

Resum del capítol V del llibre “La persecució política de la llengua catalana” de Francesc Ferrer i Gironès.

La persecució política de la llengua catalana – Capítol IV: La restauració monàrquica (1875-1900)

Per situar-nos en el moment històric, retorna la monarquia borbònica, el rei Alfons XII desembarca a Barcelona amb el suport de la burgesia catalana, es redacta una nova Constitució de 1876 i es consolida el bipartidisme oligàrquic i sucursalista configurat pel partit conservador i pel liberal, que es van anar alternant en el poder. En aquest ambient té origen el catalanisme polític. En el terreny lingüístic la persecució legal continuava.

LLEI D’ENJUDICIAMENT CIVIL (1881): Es va aprovar per Reial Decret del 3 de febrer de 1881 i anava directament en contra de la llengua catalana: “Art. 601. A todo documento redactado en cualquier idioma que no sea castellano, se acompañaran la traducción del mismo y copias de aquel y de ésta.” El fet d’exigir una traducció dels documents no escrits en castellà pretenia -i aconseguia- dissuadir als professionals del Dret per tal que directament redactessin els documents en castellà.

PROHIBIT PARLAR EN CATALÀ PER TELÈFON (1896): Un atac més contra el català, al començar el servei públic del telèfon, el govern va prohibir de parlar-hi en català. Se sap d’aquest fet per una intervenció a les Corts espanyoles del diputat català Maluquer i Viladot que es va dirigir al ministre de governació queixant-se d’aquesta prohibició, que provenia del director general de Correus i Telègrafs.

PROPOSTA VALENCIANA PER TORNAR LA LLENGUA A L’ESCOLA (1896): El diputat valencià Manuel Polo va interpel·lar al ministre de Foment demanant que els mestres de l’Estat que exercien en territoris on es parlava una llengua diferent del castellà havien de conèixer aquesta llengua per tal de fer-se entendre pels alumnes. Aquesta intervenció va aixecar un bon debat a les Corts i el ministre ho va denegar. Entre d’altres coses va dir “…pero lo que no puedo consentir como Ministro, ni menos como español, es que esos dialectos sean tan exclusivos que echen fuera el idioma castellano.”

DEBAT PARLAMENTARI PEL CATECISME EN CATALÀ (1900): No es tracta de cap llei o decret contra el català, aquest apartat del llibre ens explica amb tot detall uns debats que hi va haver al Congrés i al Senat sobre la llengua catalana arran d’una pastoral del bisbe de Barcelona (Josep Morgades) que demanava als feligresos que utilitzessin el català a la predicació, en la catequesi i en els actes litúrgics en general. La conclusió que se’n treu és que el tema de la llengua catalana els treu de polleguera i fins i tot els fa perdre els estreps, menteixen i tergiversen les paraules del bisbe i arriben a dir que amb la pastoral s’ha comès un delicte. Llegint aquests fets s’entén més bé el present. A títol d’exemple una part de la resposta d’un senador: “…proceda con aquella energia con que en este caso debe proceder, para que se someta, sin pérdida de tiempo, a los tribunales competentes al señor Obispo de Barcelona, el cual ha cometido, con motivo de su pastoral, verdaderos delitos, perfectamente definidos contra la unidad nacional, y contra la integridad de la Patria así como contra la Constitución.”

EL GOVERNADOR CIVIL DE LLEIDA (1900): Després del debat al Senat, el governador civil de Lleida (José Martos) dicta una circular relativa a l’ensenyament en la que, entre altres coses, diu: “Los expresados fundamentos han obligado a esta Junta provincial a prevenir, por medio de la presente, a los señores Maestros y Maestras de la provincia que en lo sucesivo se abstengan de usar para la enseñanza idioma alguno que no sea el castellano, eligiendo para la misma los libros entre los aprobados para texto por Real orden, con el Catecismo que señale el prelado de la respectiva Diócesis y con la Gramática castellana y su parte de Ortografia escritas por la Real Academia Española de la Lengua, haciéndoles saber que la inobservancia de lo prevenido en esta circular originará la inmediata formación de expediente gubernativo para hacerles efectiva la responsabilidad consiguiente por desobediencia.”

Aquest element -el governador civil de Lleida- va escriure un llibre en el que proposa diverses “soluciones” per eliminar el catalanisme i la llengua, solucions que s’han aplicat en diverses etapes de la història recent d’Espanya, en especial en època de dictadures però també en l’anomenada democràcia. Proposa la intervenció de l’exèrcit per aplicar les seves solucions, diu: “Y puesto que de resolver el problema tratamos, a ser posible sin derramar una sola gota de sangre, como hemos indicado, seános permitido decir, antes de terminar, que creemos que la prudencia y la previsión exigen que si algún Gobierno piensa llevar a la práctica todas o algunas de las soluciones que aquí ofrecemos, u otras analogas, se aproveche para ello una época de prácticas de movilización del Ejército, para poner en completo pie de guerra todas las unidades militares del distrito de Cataluña.”

Resum del capítol IV del llibre “La persecució política de la llengua catalana” de Francesc Ferrer i Gironès.