La vaga de La Canadenca

Llegint el llibre Llegendes històriques de Barcelona de Joan de Déu Prats, he trobat un capítol que parla de la vaga de La Canadenca i com que m’ha semblat molt interessant el reprodueixo més avall. M’ha generat unes reflexions:

• Les companyies d’energia (aigua, gas i electricitat) ja tallaven el bacallà i es creien invencibles però com va quedar demostrat no era així perquè en aquella ocasió van perdre. Desgraciadament potser podríem dir que van perdre aquella batalla però en realitat estan guanyant la guerra perquè en la actualitat estan més fortes que mai i fan i desfan al seu gust.
• La gent, els obrers i les seves famílies, van lluitar de valent, van fer sacrificis per aconseguir els seus objectius. Desgraciadament potser ara això no s’entén així i sembla que no estem disposats a lluitar ni a fer cap sacrifici per res.
• Els sindicats estaven al costat dels treballadors i posaven la seva força al servei de la causa. Desgraciadament en l’actualitat la majoria dels sindicats són estructures del sistema i estan molt acomodats de manera que no serveixen per defensar als treballadors.
• La darrera reflexió és un compendi de les tres anteriors: no hi ha objectius invencibles, el que cal és que tinguem clar què volem aconseguir i pensar que, si convé, s’hauran de fer sacrificis. I que és important estar organitzats i tenir solidaritat amb els companys de lluita.

La vaga de La Canadenca , una lliçó per tots nosaltres.

A Barcelona, el dret de la jornada de vuit hores es va aconseguir a causa d’una vaga que començà el 21 de febrer de 1919.

La Canadenca era la setena empresa productora d’electricitat del món i la primera d’Europa. Uns canvis que introduí l’empresa en les condicions de treball del personal de facturació suposà una disminució de sous. Els treballadors van demana suport a la CNT i la direcció de l’empresa va respondre acomiadant vuit dels treballadors afectats. Allò va fer que tot el personal de facturació es declarés en vaga. L’empresa, aleshores., acomiadà 140 treballadors. Davant d’aquells fets, es declarà vaga total.

En aquella pugna de forces, La Canadenca va fer un ultimàtum als vaguistes. La tensió augmentà encara més quan va ser assassinat un cobrador de la companyia. La CNT declarà la vaga a tot el sector i en empreses participades per La Canadenca (Catalana de Gas, Ferrocarrils de Sarrià i Societat General d’Aigües). Barcelona quedà completament a les fosques, deixaren de publicar-se els diaris, els tramvies van quedar paralitzats, com moltes fàbriques de la ciutat i rodalies. Barcelona va esdevenir una ciutat fantasma.

Per posar fi a aquella situació, les companyies d’aigua, gas i electricitat feren un nou ultimàtum. Els treballadors que no tornessin a la feina abans del 6 de març es podien considerar acomiadats. El capità general de Catalunya, Milans del Bosch, va proclamar un ban ordenant la mobilització dels empleats d’una determinada franja d’edat sota pena de quatre anys de presó. La mesura no va tenir cap efecte, perquè els vaguistes que es presentaven a la feina es negaven a treballar. Aleshores els empresonaven al castell de Montjuïc. Van arribar a haver-hi tres mil obrers tancats.

Mai no s’havien empresonat tants treballadors, de manera que la CNT va declarar la vaga general a Catalunya. El govern, al seu torn, contestà tot decretant l’estat de guerra. Amb tot, envià a Barcelona el subsecretari de Presidència per a pactar amb el comitè de vaga.

Així va ser com aquella protesta local es convertí en una vaga general que reivindicava al govern l’obertura de tots els sindicats clausurats, la llibertat dels treballadors empresonats i l’establiment de la jornada laboral de vuit hores.

S’arribà a un acord. S’atorgaria llibertat als treballadors. Les empreses readmetrien els vaguistes sense represàlies. Es pagaria la meitat dels dies que havia durat la vaga. S’establiria la jornada de vuit hores i s’aixecaria l’estat de guerra. Havien passat quaranta-quatre dies de vaga pacífica. El 3 d’abril, un decret del govern establia la jornada de vuit hores.