En primer lloc veurem l’origen del catarisme a Europa i com troba principalment en l’Occitània d’aquell moment, segle XI, el terreny adequat per desenvolupar-se. Podrem després conèixer com era el catarisme, tan des del punt de vista dels principis religiosos com des de l’organització com església i els seus rituals.
La Croada primer i la Inquisició després van comportar la persecució ideològica i física del càtars i la seva pràctica desaparició ja cap al segle XIV. Podrem reflexionar sobre si va ser només per qüestions religioses que es va engegar aquesta persecució.
Entre els segles XI i XII Europa havia iniciat un període de retorn a la calma i d’expansió demogràfica i econòmica (es talen boscos per sembrar-hi blat i emplaçar-hi els pobles; apareixen invencions innovadores com el molí d’aigua i el collar de tir, que donaran un gran impuls a les societats rurals; l’ordre feudal continua imposant la seva pau, però tot i això, les ciutats ja començaran a prendre un caire urbà i s’implantaran les places d’intercanvis comercials). El clergat regular catòlic es tanca en prestigioses abadies de projecció intel·lectual i filosòfica i el clergat secular (els capellans del camp i dels burgs) viu submergit en la incultura general.
En aquest context sorgeix el catarisme. La tendència dominant és la de presentar el catarisme com un corrent dualista d’origen eslau, i que pels volts del segle X, i degut als íntims contactes de tot tipus que existien amb Orient i els Balcans motivats per les Creuades, s’estengué per la Dalmàcia, Hongria, Bohèmia i Alemanya del Nord, des d’on va passar a França, on de manera molt important es va implantar pel Llenguadoc (Occitània). De França va passar a Itàlia i també a la península ibèrica, especialment a Catalunya.
El catarisme es basava en el dualisme, però un dualisme entès com la independència absoluta d’una arrel del bé i d’una arrel del mal. La seva creença era que hi havia dos mons: un visible i l’altre invisible. Cadascú tenia el seu déu. L’invisible tenia el bon Déu, el que salvava les ànimes. L’altre, el visible, tenia el déu dolent, que feia les coses transitòries.
En conseqüència, el catarisme va ser una religió cristiana fonamentada en la interpretació dualista de les Escriptures. La Bíblia càtara era un Nou Testament complet que incloïa els quatre Evangelis, els Fets dels Apòstols, les Cartes Canòniques i els llibres sapiencials de l’Antic Testament. Els càtars rebutjaven l’Antic Testament per considerar-lo una crònica de la creació d’aquest món baix, pel fals déu, en el qual veien l’expressió del principi dolent.
Els càtars tenien dues diferències clau amb l’Església Catòlica: no creien en el misteri de l’Eucaristia –per ells el pa no va esdevenir mai carn i el vi no va representar mai el paper de la sang vessada-, ni creien en la mort de Jesús -no havia vingut al món per redimir el pecat original mitjançant el seu sacrifici i la seva mort a la creu-. A més d’aquestes dues diferències bàsiques en tenien d’altres que els enemistaven clarament de l’Església Catòlica, més pels seus actes que per qüestions ideològiques: Pels càtars estaven prohibides les guerres i la mort dels animals i tampoc no reconeixien l’autoritat dels Reis, dels Bisbes i del Papa.
Els principals mèrits dels càtars eren que no mentien, que tot el que predicaven ho posaven en pràctica i que treballaven i no vivien de la caritat, ja que si bé acceptaven donatius aquests revertien a la comunitat reparant els habitatges dels pobres, els pous, etc. Així amb els seus actes van aconseguir anul·lar els capellans del Llenguadoc, ja que el seu comportament era molt contrari del que tenien molts capellans catòlics de l’època. Per tot això es van convertir en enemics de l’Església Catòlica.
L’organització de l’Església Càtara
Els càtars bàsicament es dividien en Perfectes (Bons Homes o Bons Cristians) i Creients (simples oients que escoltaven les prèdiques). Els principis estrictes valien sobretot per als primers, mentre que els segons, sovint només abans de morir, rebien “el consolament”, ritu que constituïa -entre altres coses-, l’admissió al grau de Perfectes. Dintre del grup dels Bons Cristians, els Bisbes eren el que tenien el paper realment sacerdotal, de la predicació solemne i de l’ofici del baptisme de l’esperit, que se’ls atorgava després de temps de preparació. No hem d’imaginar el bisbe càtar com un prelat catòlic, residint en un palau episcopal en la seva ciutat catedralícia: el bisbe càtar continuava sent pobre i itinerant com tot Bon Cristià. Se’l cridava per les cerimònies i les ocasions solemnes i mantenia fins al final la funció de gestor “temporal” i “financer” de la seva comunitat.
L’Església càtara, va ser en realitat la suma d’un determinat nombre d’esglésies autònomes, que mantenien en general lligams de bona amistat entre elles. Quan una comunitat local esdevenia suficientment nombrosa i influent, s’organitzava com a Església, és a dir, escollia un capdavanter, un bisbe gestor, i s’atorgava un cert nombre de diaques destinats a assegurar la predicació i la vida religiosa de les cel·les cristianes de base.
- Consolament. Sagrament d’alliberació del mal. És el baptisme espiritual de Jesucrist i desenvolupa un triple paper: el baptisme, l’ordenació i l’extremunció.
- Melhorament. Quan un creient càtar trobava uns Perfectes, els saludava d’una forma ben particular, s’inclinava tres vegades profundament davant d’ells i els demanava cada vegada la benedicció. Això era el melhorament; aquest acte el tornava millor, és a dir, el feia progressar en el camí cap al bé.
- Service o aparelhament. Era la pràctica d’un tipus de penitència pública i col·lectiva, en un acte de penediment de les faltes -necessàriament molt lleus-, de les quals s’acusava a una comunitat càtara o al seu propi ancià, davant d’un membre de la jerarquia de l’Església.
- Endura. Alguns creients càtars, davant l’angoixa de veure la seva Església sota el pes de la persecució i obsessionats per tenir una bona fi i per la salvació, tendien a assimilar la mort propiciada per un Perfecte a un baptisme en l’Església del Crist. Va ser d’aquesta manera que es van multiplicar, a finals del segle XIII i principis del segle XIV, les pràctiques que haurien pogut ser l’origen de la llegenda, d’aquest suïcidi ritual mitjançant una vaga de fam.
La repressió del catarisme com a heretgia començà, de manera formal, l’any 1119 amb el concili de Tolosa. Més tard, el 1208 el legat del Papa va ser assassinat per nobles de la cort d’en Ramon VI (comte de Tolosa, excomunicat pel Papa per càtar). Això va servir perquè el Papa Inocenci III declarés la croada contra els càtars. El Papa va buscar braços executors de la seva condemna contra els càtars a la cort del rei de França, però aquest d’entrada se’n va desentendre, no així alguns dels seus nobles, com el senyor de l’Illa de França, Simó de Montfort, que s’hi posà al front, sembla que més per interessos territorials i de conquesta que per motius religiosos. La croada va començar el 1209 i va durar fins el 1226.
Habituats com estaven, els cavallers i barons, a la idea de croada per les predicacions de les croades anteriors de Terra Santa, el fet d’engegar-ne ara una que havia de tenir lloc en un país proper –Occitània- fou de resultats extraordinaris; especialment perquè s’oferia el paradís i el perdó de totes les culpes, per grosses que fossin, a tots aquells qui assolessin les terres i les ciutats llenguadocianes. En aquestes condicions, l’exèrcit que es va reunir va ser molt nombrós. Així doncs, els croats no tots eren enduts per un entusiasme pur i desinteressat, sinó que la major part eren aventurers i ambiciosos que s’aprofitaven dels beneficis que atorgava l’Església a tots aquells que hi prenien part.
El 1226 el rei de França, Lluís VIII, va dirigir personalment l’exèrcit que aconseguí una important victòria davant els càtars. Pel tractat de París (1229), el reialme de França va consolidar la seva expansió fins a la Mediterrània i fins els Pirineus, en annexar-se per la força tot el Llenguadoc.
Malgrat tot, la croada no va aconseguir reduir l’heretgia càtara i per això l’Església va engegar el tribunal de la Inquisició, donant-li un gir ja que anteriorment la institució dels processos contra els heretges anava a càrrec dels bisbes i capellans i el que van fer va ser concedir la capacitat inquisitorial en exclusiva a l’Ordre dels Dominics, els quals només havien de passar comptes davant del Papa, l’única autoritat que podia modificar o anul·lar una sentència seva. Aquest canvi va tenir una major importància del que podria semblar, ja que aquest poder absolut, concedit a uns homes amb un fort fanatisme, va fer més per l’extirpació del catarisme, que no pas les croades mortíferes i més costoses.
En aquest context, al Llenguadoc va començar a organitzar-se una mena de resistència clandestina al voltant de dos nuclis principals: Montségur i el vescomtat de Fenouillèdes a la frontera del Rosselló. Alguns altres membres de l’Església càtara van optar per l’exili -se’n varen anar cap a la Llombardia i, altres, pocs, a Catalunya-
Finalment es van anar produint les rendicions de tots el reductes que quedaven (Montsegur es va rendir el 16 de març de 1244). El darrer Perfecte conegut, Guillem Belibasta, va ser cremat el 1321.
Hem vist que s’introdueix a Europa una ideologia, el dualisme com a base del catarisme, que comporta una separació del bé amb el mal. El substrat religiós de la població era el cristianisme, però en aquells temps l’Església Catòlica i les seves ordres religioses vivien molt separades de la realitat de la gent –es tancaven als monestirs a fer alta cultura- cosa que els separava del món real. El catarisme, doncs, va trobar el terreny abonat, va anar quallant a la societat, bàsicament perquè va convèncer amb els fets. Els bisbes càtars no vivien en la riquesa, ni tenien palaus, vivien amb el poble i compartien les seves preocupacions i esforços amb la seva comunitat. Els càtars eren honrats, no mentien. Religiosament oferien unes creences molt clares, el bé i el mal, i sense que políticament quedessin desdibuixades, com passava amb l’Església Catòlica.
Al principi no va preocupar gaire ja que per la seva estructura –en realitat falta d’estructura centralitzada, és a dir, comunitats petites mancades d’un comandament únic- no resultaven perillosos. Però poc a poc la població d’Occitània va anar canviant de creences i el Papa hi va veure un perill, al meu parer més pel que fa a la possible pèrdua de poder “terrenal” que pel que fa a qüestions religioses o de creences. Sigui com sigui és el Papa qui comença la Croada contra els càtars i, primer els nobles francesos –com per exemple Simó de Montfort- i després el mateix rei francès, hi veuen una bona oportunitat d’ampliar els dominis territorials i poder arribar a la Mediterrània i als Pirineus. Amb l’excusa de la Croada van conquerir Occitània que va quedar ja des de llavors sota el domini de França.
Els comtes catalans, que tenien com a vassalls el nobles occitans (llavors càtars), es van veure obligats a posar-se de la seva part si volien tenir opcions de mantenir sota el seu control les terres d’Occitània. Però amb la derrota del comte de Barcelona i rei de la Corona Catalano-Aragonesa, Pere I el Catòlic, a la batalla de Muret, Catalunya, a més a més de perdre el seu rei que va morir en la batalla, va perdre tota oportunitat sobre aquells territoris. Aquest és un d’aquells fets que fan canviar el rumb de la història d’un país.
El blog d'en Papikol 