Endreçant per les golfes de casa he trobat un escrit de la meva filla Elisenda. Es tracta d’una redacció que va guanyar un premi literari a l’escola, l’any 1999, quan tenia 11 anys. Amb motiu de Sant Jordi m’ha semblat adient publicar-ho al blog ja que és una història sobre l’atracció una mica especial que exerceix un llibre sobre una noia. Apa, deixeu anar la imaginació i a disfrutar!
Hola, em dic Laia i visc en una casa als afores de Tarragona, en una casa molt gran amb terrassa i amb golfes.
Tot va començar un dia a les 6. Tornant d’escola, vaig deixar la motxilla a la meva habitació i com que la mestra no ens havia posat deures, vaig decidir mirar la tele. Em vaig asseure al sofà i la vaig engegar. Feien Colombo, un programa de misteri, on hi ha un assassinat i el Colombo investiga, i al final ho descobreix.
Ja portava una estona quan vaig començar a sentir un soroll a les golfes. Estava espantada perquè estava sola, no sabia què fer, si pujar o quedar-me mirant la tele. Vaig decidir pujar a veure què era el que produïa aquests sorolls estranys.
Vaig entrar a les golfes i vaig veure una cosa que es movia, era un llibre! L’Illa del Tresor! El vaig obrir i PATAPUM, vaig ser xuclada per aquell llibre.
Em vaig trobar enmig d’un vaixell pirata, i jo vestida com un pirata. Vaig mirar al meu voltant i tot estava desert. On eren els altres pirates?
Vaig entrar per una porta i una forta bafarada de pudor de suor i de rom em va venir de cop. Estaven dinant, em vaig acostar cap a ells i un em va dir: “Eh! com va John Silver?” Així que em deia així. Vaig dir que sí movent el cap i em vaig asseure a menjar allò tan pudent i que feia tan mala pinta.
Hi havia un home que tenia un ull tapat i un barret típic de capità pirata (ho devia ser) i va dir: “Amics pirates: tinc una altra feina per a vosaltres. Estem en una illa on hi ha un tresor. Nosaltres la batejarem L’Illa del Tresor. Hi anirem ara mateix. Ràpid! Agafeu les armes i la barca i cap a l’illa falta gent!”
Al cap de deu minuts ja estàvem a l’illa.
Vam caminar fins que tots ja no podíem fer cap pas més. Ens vam estirar a l’ombra d’un arbre i allà vam menjar una mica. Després tots ens vam quedar adormits. Va passar una estona i vam seguir caminant.
Jo a estones volia tornar, però altres vegades tenia ganes de trobar el tresor.
Al final vaig decidir preguntar-li al capità si faltava molt. Em va dir que no ho sabia, podien faltar hores, dies o anys. Jo em vaig quedar espantada.
Em vaig posar a pensar com podia tornar a casa meva. Van anar passant els dies i cada vegada tenia més ganes de tornar a casa, amb la meva família, amb els amics i amb les amigues. Però… un dia tot dormint se’m va acudir d’escapar-me i anar al vaixell i així ho vaig fer.
Vaig trigar dies, però valia la pena esforçar-s’hi. Per fi un dia, davant dels meus ulls, vaig veure el vaixell i em vaig afanyar a pujar-hi. Quan hi vaig ser, vaig entrar a la cuina per veure si hi havia alguna cosa per menjar, perquè tenia una gana que em moria. Sí, hi havia alguna cosa aprofitable.
Es va fer de nit i jo em vaig adormir al mateix lloc on havia aparegut …i…vaig sentir: “Laia, desperta’t, que faràs tard a l’escola!”
Miracle! Havia tornat a casa! Vaig abraçar molt fort la meva mare i després vaig pujar a les golfes, vaig mirar el llibre i deia: L’Illa del Tresor, una història feta realitat! Què volia dir?
El blog d'en Papikol 